Egipte rere la barricada

Al final de la segona guerra mundial, dos esdeveniments van marcar el destí del món àrab en el vesper geopolític internacional del segle XX. El primer fet té a veure, naturalment, amb el petroli. El 14 de febrer de 1945, el president estatunidenc Franklin D. Roosevelt i el rei Abdelaziz ibn Saud, fundador de l’actual estat de l’Aràbia Saudita, van firmar el pacte del Quincey, anomenat així pel nom del creuer militar en què es van celebrar les converses, que van portar a un acord energètic, encara vigent, en virtut del qual es garantia als Estats Units d’Amèrica (EUA) l’accés privilegiat al combustible fòssil del golf Pèrsic. A canvi, la potència estatunidenca va permetre a l’Aràbia Saudita utilitzar aquesta formidable font de riquesa per difondre a tota la regió, no pas el benestar social i el desenvolupament econòmic, sinó la versió més reaccionària, violenta i puritana de l’islam sunnita. El wahabisme, doctrina fundada per Mohammed Abdel Wahab a mitjans del segle XVIII, que fins aleshores només havia merescut el menyspreu i la condemna del món musulmà, es va convertir de mica en mica, després del pacte del Quincey, en una mena de «nova ortodòxia» o, si més no, de visió integrada, respectable i atractiva de l’islam.
[Barcelona: 2014]

Compartir: